Envidia©Carmen Castán

ENVIDIA

©Carmen Castán

Envidio el buen sueño, el sueño dels anchelets. Ixe anque uno duerme fen un roclle, coma els gats, tranquils, ausents, sense que cap de po les entre y les forade las tripas.

Envidio la buena salut. La salut de un cuerpo que no gruñe coma un llitón agarrau pel gancho del matadó; la salut de una cabesa quieta, serena que no teme a lo que ha de vinre perque sabe que el cuerpo está feto de papé de fumá, més encara de pols de estrells y de aire fuyet que escapa corrén.

Envidio el optimismo. La alegría dels que saben viure, sense mira-se tota la estona el meligo ni la vorruga. Ixe contén dels que saben vere dolsó a lo amargo, bellesa per tots els rincons, lectura tranquila de contrastes entre els sirimomos y violetas y las eschelagras y els escarpins.

Envidio als que saben escriure y al suyo fort lliterari saben fe el foc presiso ta que se cuescan postres de metáforas may llichidas, salsas de novelas may inventadas, recaptes de simils tan pllatés coma la bellesa pura.

Envidio als que dominan la física cuántica y tiene una mentalidat ubierta a cualquer cosa: a que estam fets de nácar y de fiemo, de amor y de odio, de bondat y de maldat.

Envidio a aquella chen que tiene la capasidat de entenre lo mortal y lo inmortal, que sabe riure y puede fe riure hasta que uno se chete per terra.

Envidio la sabiduría dels sabios de totas las etnias, religions y culturas.

A lo que veigo, envidio masa cosas…