Beatriu C. Durany

Estos poemas pertenecen al libro 2DonesDiuen.

Et Veig Esverat

Sé, que el teu cós s’esvera, quan veu el meu.

Sé, que aquest esverament et neguiteja

i perds el cap.

Sé, que quan ets esverat, l’ànsia et duu

a la boca del llop sense por.

Sé, que esverats els teus ulls

tenen la ceguesa del demà.

Sé, que aquest esverament

que duus damunt teu

és un pes feixuc

que deixes caure sobre meu

sense miraments.

I ho fas quan estàs esverat, i

veure’t esverat, m’agrada.

M’agrada veure que perds el cap

i veure els teus ulls, voltejar de desig

i les teves mans

anhelants de tocar-me.

Et veig esverat, i això m’agrada.

 

T’ho Dic Jo, Que M’agrada El Foc

Et cremaràs anhelant el pecat,

perquè duc el diable dins meu.

El deixaré anar

quan la teva ànima

sigui ben adormida.

I obriré el teu cos

de dalt a baix,

les meves mans

estrenyeran el teu cor

fins aturar-lo i fer-lo meu.

Llavors, jo,

romandré oberta com un finestral,

l’airina eriçarà la meva pell,

i la teva serà el seu llençol.

El seu frec encendrà l’espurna.

Serem foc

i l’ànsia ens farà cremar.

 

Cai Lun 

Sóc una dona de paper,

m’amoixa que em passin

full a full, com en un llibre.

 

Suau i amb ànsia per saber de mi

al girar el full.

 

Vull ser paper rugós i rebregat,

premut i copejat

per mans curulles d’anhel.

Ser tu:  l’Escrivent, que els teus dits

siguin l’estri de mànec prim

que porta a la punta

una petita lamina metàl·lica.

Escriu sobre meu,

lletra a lletra

i omple’m de paraules versals

que poetitzin el meu cos

en una pell sempre novençà.

Jo seré els signes de puntuació,

hi posaré seny i desgavell,

entonació i devoció

i quan arribi el punt final

hi deixaré anar

els Punts suspensius.